Amor - El eje

Amor

No puc parlar d’Amor sense mencionar-ne les circumstàncies. Perquè, malgrat que el tema de la precarietat en el món de les arts escèniques és força recurrent, cal seguir-ne parlant, no fins que ens cansem, sinó fins que l’erradiquem.

Així, malgrat que jo ja havia sentit a parlar per les xarxes socials del nou muntatge que preparava la companyia El Eje, Amor es va fer famosa molt abans de la seva estrena quan Mar Pawlowsky (actriu i membre d’El Eje) va explicar a Facebook que la companyia havia renunciat a exhibir la seva feina durant cinc setmanes a una sala de Barcelona perquè no havia aconseguit el tracte econòmic que fa uns mesos ha acordat El Col·lectiu de Companyies de Teatre Independent, que és un 70 % per a la companyia i un 30 % per a la sala. Aquesta decisió, valenta, compromesa i arriscada els havia dut a canviar les cinc setmanes per dues úniques funcions a La Vilella, amb l’objectiu d’atreure programadors. El tema de la remuneració de les companyies per part de les sales és complex i seria material per a una entrada independent. N’hi ha prou amb dir però, que, tot sovint, el tracte consisteix en què sala i companyia es parteixen la taquilla al 50 %, cosa que condemna a la precarietat els que generen el contingut de la sala (els artistes), que tot sovint perden diners mentre fan temporada a Barcelona. (Per una explicació més extensa, us deixo aquest article de Neus Molina, que aporta les dades essencials per entendre bé la situació.)

Dit això, i aplaudint sincerament la valentia de plantar-se i lluitar més enllà de les paraules per aconseguir un sistema teatral més just per a tothom, passem a parlar d’Amor.

Paula Ribó signa la història de l’Andrea i la Blanca, dues noies amb una relació de dos anys i deu mesos quan comença l’acció, que estan tenint una bona bronca dins un vagó del metro de Londres. La història, que avançarà marxa enrere a partir d’aquest fet, anirà mostrant diferents moments de la relació que ens proporcionaran les dades i els ingredients per saber, d’una banda, com han arribat fins aquí i, de l’altra, d’on vénen.

Marta Aguilar (que ja havia treballat amb Ribó a Cinco tonos del color azul) i Mar Pawlowsky interpreten aquestes dues dones que no podrien ser més diferents. L’Andrea (Aguilar) és una poeta impulsiva, passional i amb certa tendència al drama mentre que la Blanca (Pawlowsky) és una artista metòdica, endreçada i ambiciosa. Totes dues, però, s’enamoren gairebé a primera vista i s’embarquen en una relació en la que, malgrat els seus esforços, mai no acabaran d’estar a la mateixa pàgina.

Sota la direcció de Paul Berrondo (a qui no vèiem dirigir des de Waikiki Honolulu), amb una escenografia pràcticament inexistent, algunes projeccions i música de Shakira (que, com diu el text, és dolenta però posa de bon humor) per marcar les transicions, l’espectacle descansa sobre les espatlles d’aquestes dues actrius que dominen a la perfecció els seus personatges i transmeten en tot moment tot allò que passa però que no s’explicita, quelcom imprescindible en una obra on els silencis, tot sovint, són més eloqüents que les paraules.

Amor és una història d’amor universal protagonitzada per dues dones que explora les trampes de l’amor romàntic i els motius que porten les parelles a establir-se i durar. Un retrat quotidià, cru en alguns moments i hilarant en uns altres, que mereix tenir vida més enllà d’aquests dos dies.

 

Amor
Direcció: Paul Berrondo. Dramatúrgia: Paula Ribó. Intèrprets: Marta Aguilar i Mar Pawlowsky. Escenografia i vestuari: Jose Novoa. Il·luminació: Jose Novoa i Esther Porfau. Arranjaments: Mürfila. Ajudant de direcció: Elia Corral i Jose Novoa. Comunicació: Rita Molina i Irene Marges. Fotografia i video: Alba Cros. Producció: Eric Balbàs.
Sala: La Vilella. Data: 07/04/2018. Fotografia: (c) Alba Cros.

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.