El fet que no anés a veure Agost la temporada passada no té res a veure amb que no tingués temps, no m’anés bé de dates o em quedés sense entrades. No, ara no començaré a dir mentides. No hi vaig anar perquè la proposta no em convencia. El repartiment el trobava massa televisiu, la durada de l’obra em feia desconfiar de la qualitat del text i, tot plegat, vaig pensar que no era la mena de teatre que m’agrada. Així que, malgrat les crítiques elogioses del moment, vaig decidir anar a veure altres coses.

Però vet aquí que l’obra adquireix un estatus gairebé mític. La gent es torna boja amb ella i el TNC decideix reposar-la la temporada següent (suposo que en part per amortitzar la construcció de l’escenografia, però això és un altre tema… ). I jo em començo a preguntar si no estaré carregada de manies, romanços i idees preconcebudes. I si m’estic perdent una de les millors obres de la temporada? Així que fa cosa d’un mes vaig decidir comprar entrades. Val a dir que en aquell moment les bones ja estaven gairebé exhaurides, l’èxit tornava a estar assegurat.

Doncs bé, després de tot això, només puc dir que el meu primer instint era el bo. Agost no m’ha agradat. I quan dic que no m’ha agradat ho dic en global: ni el text, ni la direcció, ni les interpretacions (que no els actors, ara m’explicaré).

El text. Guanyador d’un Pulitzer! Ja. Per a qui no ho sàpiga, el premi Pulitzer és un premi que es dóna als Estats Units. Això en si no és ni bo ni dolent, però sí que vol dir que valorarà aspectes rellevants pel públic nordamericà. En aquest sentit, aquesta obra ho té tot. El tema principal tracta el conflicte generacional entre les anomenades generació heroica (la de la gent que va viure les guerres mundials) i els baby boomers, els seus fills, nascuts en un moment dolç de creixement econòmic i llibertats individuals. Aquest conflicte és la mare dels ous de la identitat americana del segle passat. Després va arribar la generació X, però els baby boomers encara representen el sector més important en nombre com a consumidors. Són molts i tenen calers. Qualsevol cosa que parli d’ells o apel·li a les seves idees conté el germen de l’èxit. No és casualitat que una obra com Agost sigui un èxit als EUA. M’estranya més que triomfi de portes enfora (malgrat que la majoria estem tan acostumats a consumir cultura nordamericana que qualsevol dia menjarem gall d’indi el dia d’Acció de gràcies).

Però deixant aquest localisme de banda, Agost és un text lent, allargat en excès, al que li sobren uns quants personatges que sembla que només són allà per omplir la casa. Hi ha escenes concretes boníssimes (les tres germanes emborratxant-se, la trencamenta de plats gairebé al final…) però el ritme general és insuportablement lent i l’argument, que promet intrigues, secrets familiars i enfrontaments es va desinflant sense sol·lució a mida que passen les escenes.

La direcció. Em sap greu, però l’enfoc de direcció el vaig trobar d’allò menys encertat. Diu en Sergi Belbel al programa de mà que Agost és “comèdia, drama, farsa i tragèdia”. Tanmateix, està dirigida amb un enfoc molt clar de comèdia estripada. El text té molt contingut dramàtic i, per mi, la comèdia queda completament fora de l’eqüació. És un text que pot provocar la hilaritat del públic, sí, però més aviat aquell riure nerviós i incòmode de quan et veus una mica retratat en les accions dels personatges. El riure no l’han de provocar els actors amb la seva interpretació. I això és el que passa a Agost. El públic riu perquè està buscat que rigui. Ens convencen que el que estem veient és una comedieta molt graciosa sobre una senyora que es col·loca i les diu de l’alçada d’un campanar mentre s’embarbussa perquè va tant penjada que té afàsia (per cert, una afàsia molt selectiva que apareix i desapareix segons l’interessa no sé si a l’actriu, a l’autor o al director…).

El problema amb les interpretacions va lligat al problema de direcció. No em posaré ara a qüestionar el talent interpretatiu d’aquest repartiment. Jo, si puc triar, em quedo amb el Jordi Banacolocha, la Rosa Renom i la Maife Gil, els únics que em van resultar creïbles. L’Anna Lizaran i l’Emma Vilarasau, en canvi, no me les vaig creure ni per un moment. Tothom parla de duel interpretatiu quan a mi em va semblar més una lluita a mort per intentar passar una per sobre de l’altra. El nivell d’histrionisme de les escenes era altíssim. No trobem progressió dramàtica. Tota l’estona estan al punt més alt de l’emoció cridant sense control. Quan finalment arriba el moment de trencar els plats, que voleu que us digui, sembla poca cosa. Amb el nivell de tensió creat més t’esperes un assassinat, o una bomba…

Tot plegat, Agost em va semblar un text poc aconseguit que no em va explicar res d’interessant, ni va aconseguir que me’l cregués en cap moment.

Això sí, puc assegurar que sóc de les poques persones amb aquesta opinió. Quan va acabar l’obra, el setanta per cent de la platea va ovacionar de peu a tot el repartiment especialment la Lizaran i la Vilarasau.

Jo em vaig limitar a esperar asseguda poder sortir.

Agost – Autor: Tracy Letts. Traductor: Joan Sallent. Director: Sergi Belbel. Repartiment: Francesc Lucchetti, Anna Lizaran, Emma Vilarasau, Abel Folk, Clara de Ramon, Rosa Renom, Montse German, Maife Gil, Jordi Banacolocha, Albert Triola, Almudena Lomba, Òscar Molina i Manuel Veiga. Sala: Teatre Nacional de Catalunya. Sala gran. Data: 17/05/12. Fotografies: (c) David Ruano.