Arriba un moment a la trajectòria de molts creadors, en el qual es plantegen la seva carrera com a conjunt. La seva trajectòria. En l’art, com en la vida, és molt positiu fer un pas enrere de tant en tant i comprovar que el camí que seguim és realment el que volíem, i que no ens vam despistar fa tres cruïlles i ens dirigim a gran velocitat contra un mur de ciment.
La Perla 29, amb l’Oriol Broggi al capdavant, compta en aquests moments amb una trajectòria prou dilatada com per haver arribat a un d’aquests punts. Aquest moment de reflexió, anàlisi i (potser) autocrítica s’ha materialitzat de dues maneres ben diferents, una historiogràfica i l’altra artística, totes dues d’allò més interessants.
La vessant historiogràfica queda coberta amb el fantàstic llibre editat per Arola Editors. Una història molt visual de La Perla 29 des dels seus inicis. Us garanteixo que només per les seves fotografies ja val la pena (i el podeu comprar a la mateixa Biblioteca de Catalunya si aneu a veure 28 i mig).
La vessant artística, com no, és el muntatge que ens ocupa, una reflexió optimista i lúdica sobre el que suposa ser creador. I és que amb el boom d’internet, del “fes-t’ho tu mateix” i del “tots som emissors i protagonistes” hem perdut una mica la perspectiva del creador amb majúscules. La creació és un procés fràgil on els implicats s’exposen d’una manera molt íntima, on la inseguretat és la norma i el desenllaç és sempre incert. Per això Oriol Broggi i Jeroni Rubió es recolzen a les espatlles d’un altre gran, Federico Fellini i la seva pròpia crisi creativa, per a intentar treure’n l’entrellat sense morir en l’intent. Itàlia, un país del que jo també confesso que n’estic enamorada, és l’entorn ideal per a deixar volar la imaginació, perquè a Itàlia tot és possible.
En el cas de 28 i mig no podem parlar d’argument. Sí que podem parlar d’imatges, de sensacions, d’escenes. 28 i mig és com un riu on submergir-se per a deixar que la força de l’aigua ens arrossegui sense rumb. A 28 i mig s’hi va a formar part del joc, si no, no val la pena. Però un cop captivat per les imatges que es succeeixen en escena es pot gaudir, i molt, d’unes interpretacions magnífiques. Tot el repartiment demostra una versatilitat sorprenent. Per sobre de tots, la Clara Segura fascina amb totes les seves facetes i canvis d’energia, quin plaer veure-la tocar tots els pals de la baralla.
La direcció arrisca i aconsegueix donar unitat a un text molt fragmentat. Tot el que passa a l’escenari respira una atmosfera comuna que no és una altra que l’esperit La Perla 29.
28 i mig, com deia a l’inici, és una parada per mirar enrere, agafar aire i reconèixer el que fa única aquesta companyia. Un destil·lat de La Perla 29 que, com les bones essències, té la capacitat de transportar-nos a altres mons i recordar-nos temps passats. Un muntatge imprescindible per als incondicionals de la companyia però també per a tots aquells que encara no s’han decidit a conèixer-la.
Pingback: La rosa tatuada - Somnis de teatre
Pingback: Al nostre gust - Somnis de teatre