Feminismo Pop: Ser Britney Spears

El primer single de Britney Spears salió cuando yo tenía 17 años y, aunque jamás me he comprado uno de sus discos, creo que puedo tararear unas 15 o 20 canciones suyas, como mínimo, y seguramente he visto todos sus videoclips. Sé más de su vida que de la de algunos de mis amigos (soy una persona discreta que pregunta poco) y, por motivos que escapan a mi control, siempre he estado más o menos al día de las cosas de esta rubia, exponente del capitalismo de masas, la mujer que sale en las enciclopedias al lado de la entrada “Estrella del pop” (con permiso de Madonna, claro está).

(més…)

Cliff (Precipici)

Vaig anar a veure Cliff bàsicament perquè Montgomery Clift era l’actor preferit de la meva mare, que el trobava guapíssim, i, per tant, he vist unes quantes de les seves pel·lícules. Vaig anar-hi amb ganes de descobrir alguna cosa de l’home darrere el glamur del cinema clàssic. Un glamur que, en el seu cas, amagava una vida no tan feliç. (més…)

Masticar hielo

Masticar hielo cierra el Cicló de este año en el Tantarantana, y lo hace al máximo de decibelios. El nuevo espectáculo de El Eje venía precedido del polémico cierre de la página de Facebook del teatro por parte de la empresa estadounidense al considerar que el cartel de la obra, que muestra una fotografía con un culo en primer plano (obra de Aitor Rodero) era pornográfico. El Eje, lejos de querer olvidar la polémica, arranca su espectáculo con un audio donde explica lo ocurrido y expresa su deseo de seguir escandalizando. (més…)

Requiem for Evita

Requiem for Evita

Tres persones (en el meu cas tres homes, però hi ha dies que trobareu dos homes i una dona) pelen mongetes asseguts a una taula mentre ens donen la benvinguda i ens expliquen com anirà la litúrgia. Les mongetes són perones i els que les pelen, també. Perones, seguidors d’Evita Perón. Però no seguidors en el sentit més polític, sinó en el més irracional. Les perones tenen una fe cega en Evita, a qui idolatren i per qui celebren una mena de litúrgies sospitosament semblants a una missa catòlica. (més…)

Goldilocks - (c) Martina Matencio

Goldilocks

Goldilocks, la segona proposta del DespertaLab d’enguany, és una d’aquelles obres que entren per la pell, passen per les vísceres i s’allotgen en aquell espai entre el crani i les meninges, fora del cervell, fora del conscient, en les brumes que només es manifesten quan estem a punt d’adormir-nos o quan encara no hem acabat de despertar-nos. (més…)

El color de la llum

El fotoperiodisme i, especialment, el fotoperiodisme que es du a terme en zones de conflicte em fascina. És una d’aquelles professions que semblen somniades per un novel·lista. Homes i dones que amb una càmera al coll s’enfronten a la realitat i la transmeten sense paraules, només amb imatges. (més…)

Que rebentin els actors - (c) May Zirkus

Que rebentin els actors

Tinc la sensació que no vaig veure Que rebentin els actors en les millors condicions posibles. No va ser cosa de l’espectacle, en absolut, va ser cosa meva. Després que es conegués la sentència del judici de La Manada, francament, no tenia el cos per a res més que no fos anar a cridar a la plaça de Sant Jaume (cosa que vaig fer), però el muntatge del Nacional acabava avui, jo sabia que no tindria cap altra oportunitat de veure’l i no me’l volia perdre, però tenia el cap i el cor a un altre lloc i reconec que vaig veure l’espectacle com si entre l’escenari i jo hi hagués un mur de metacrilat. (més…)

Medea - (c) Ros Ribas

Medea

Quan vaig entrar a la Fabià Puigserver per veure Medea no m’ho podia creure. De fet, com que encara estaven els llums encesos i la gent entrant, vaig fer una fotografia (de fet, dues) de l’escenari, convençuda que a la sortida pensaria que tot plegat m’ho havia inventat. En una projecció a la paret del fons de l’escenari a vista, James Hetfield, cantant de Metallica, cantava “Nothing else matters”, una de les seves balades més conegudes (si no la que més) una balada que, en el fons és un cant d’amor a un mateix, a la pròpia força, a creure en les pròpies idees (i res més no importa). A continuació, Thom Yorke, amb la seva banda, Radiohead, arrencava l’himne per excel·lència dels que no encaixem, “Creep”. I jo m’ho mirava i pensava, “sí, això és Medea“. (més…)