La revelació - (c) Pere Francesch Rom

La revelació

Després de la seva anterior peça de teatre documental, Camargate, tenia moltes ganes de veure què havia fet Jorge-Yamam Serrano amb la història de tres personatges com Julian Assange, Chelsea Manning i Edward Snowden, tres ciutadans que van perdre la llibertat per fer públics comportaments il·legals de governs. (més…)

Mos Maiorum - (c) Roger Rossell

Gentry

Gentrificació és una paraula que la majoria de nosaltres no havíem sentit a dir fa només un parell o tres d’anys. Potser aquest és el problema. Perquè la gentrificació no és un fenomen nou, però molts de nosaltres només hem après a reconèixer-la i a posar-li nom recentment, quan la seva presència comença a ser ubiqua. (més…)

It's all about the hairstyle - La Gleva

It’s all about the hairstyle. El cas de la Marina Prados

Potser a vosaltres també us va arribar. Va ser un missatge que va còrrer sobretot per Whatsapp i Instagram pels volts de Sant Jordi. A mi em va arribar. Explicava que Marina Prados, artista, havia estat detinguda per fer una pintada al carrer. El missatge demanava màxima difusió i denunciava els fets. Recordo que unes setmanes després vaig pensar què se n’hauria fet d’aquesta noia, perquè no en vaig sentir res més. Vaig pensar que tot havia acabat bé. Vaig esperar-ho. Fins que fa unes setmanes vaig veure el cartell de la nova estrena de La Gleva i vaig reconèixer la noia i el nom, Marina Prados. Semblava que per fi sabria com havia acabat tot. (més…)

El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk - (c) Bito Cels

El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk

Estic molt sorpresa amb el que va passar ahir al Teatre Grec després de l’espectacle inaugural del Festival. No perquè l’espectacle signat per Oriol Broggi fos, un cop més, un autohomenatge amb massatge d’ego inclòs, sinó perquè, per primera vegada, la gent ho comentava en veu una mica més alta del normal. És el que té l’acumulació, suposo. Que al final, fa bola. (més…)

Falsestuff - (c) May Zirkus / TNC

Falsestuff

Recordo perfectament la primera obra que vaig veure de Nao Albet i Marcel Borràs. Era una de les peces de Dictadura/Transició/Democràcia al Teatre Lliure. La vaig detestar. Això em va fer defugir-los fins que vaig tornar a arriscar-me amb Mammón que, en canvi, em va fascinar. Ara no me’ls perdo mai i em pregunto què passaria si tornés a veure aquell primer muntatge. L’efimeritat del teatre ja les té, aquestes coses. (més…)