Olvidémonos de ser turistas - (c) Mercè Rodríguez

Olvidémonos de ser turistas

No me pasa a menudo (no nos engañemos, no me pasa casi nunca) que al asistir a una obra de teatro de texto contemporáneo el diálogo, la palabra, me encandile desde la primera escena. Algo que debería suceder en todos los montajes “de texto” (que por algo lo son), acaba resultando tan poco frecuente que mentiría si no dijera que ayer me embargó una extraña euforia. El culpable tiene nombre, Josep Maria Miró, y yo unas disculpas que presentar, hasta ayer no había visto ningún montaje suyo (en qué demonios estaría pensando…)

(més…)

Simone

Simone

Una de les coses més importants que ha de fer una autor abans d’arromangar-se i posar-se a escriure és, a banda de decidir sobre què fer-ho, documentar-se. Això pot ser poc important en aquelles comèdies intranscendents que no aborden cap tema en concret i que només són per passar l’estona (malgrat que fins i tot en aquest cas sempre hi ha algun detall que cal comprovar per no fer el ridícul), però és imprescindible quan el text pretén fer una crítica, un retrat o una reivindicació ideològica. (més…)

Dramaburg

Dramaburg

Los habituales me habéis oído hablar en más de una ocasión del DespertaLab, un ciclo de teatro experimental que tiene lugar en la Sala Atrium hacia el mes de julio. A mí es un ciclo que me encanta porque, sabiendo siempre que vas a ver piezas que deciden conscientemente explorar nuevos lenguajes, nuevas formas, nuevas visiones, nunca decepciona. En DespertaLab he visto montajes mejores y peores, pero nunca nunca me he aburrido. Dramaburg fue estrenado en el DespertaLab de hace un par de años, pero yo no pude ir a verlo entonces, así que me encantó saber que Àtic 22 lo recuperaba. (més…)

Pornografia

Vaig anar a veure Pornografia, principalment, perquè sentia curiositat pel text. Teatre anglès contemporani ambientat després del primer gran atemptat gihadista a Londres al juliol de 2005 (gairebé divuit mesos després de l’11-M de Madrid, que ja ens havia deixat a tots paralitzats). No vaig voler refrescar gaire la memòria sobre aquells fets perquè vaig pensar (potser erròniament) que com que era un esdeveniment llunyà en el temps que havia tingut lloc a un altre país, el director (Iban Beltran) faria una bona contextualització per situar el públic. Vaig equivocar-me. (més…)

Rebota, rebota y en tu cara explota

Rebota, rebota y en tu cara explota

Confieso que el jueves pasado no era la primera vez que veía Rebota, rebota y en tu cara explota. Fui una de las afortunadas que asistió a la presentación de este espectáculo en el Festival TNT, pero la coincidencia en el tiempo con el 1 de octubre y la sucesión de acontecimientos que vinieron luego hicieron que no fuera capaz de escribir una línea sobre el festival en las dos semanas sucesivas y, más tarde, me di cuenta de que mi recuerdo ya no era lo bastante bueno como para explicar nada interesante. (més…)

If (l'últim desig) - (c) Jordi Larrea.

If (L’últim desig)

If (L’últim desig) és un d’aquells espectacles que em fan tornar una vegada i una altra a la Sala Atrium, aquella marca de la casa que es defineix per l’experimentació, el risc i l’originalitat sense renunciar a l’accessibilitat, sense fer bandera de l’elitisme. Muntatges que ens porten per camins poc transitats sense deixar-nos anar de la mà, que esdevenen un viatge sempre emocionant i evocador. (més…)

Adossats - (c) David Ruano

Adossats

Adossats és el típic exemple de comèdia costumista que intenta retratar l’estil de vida dels suburbis, entenent suburbis no en el sentit pejoratiu de zones desfavorides situades a l’extraradi de les grans ciutats, sinó aquestes zones (immortalitzades mil vegades a les sèries importades d’Estats Units) on viu la classe mitjana acomodada, fora de la gran ciutat, però ben a prop d’aquesta, en un fals contacte amb la natura i en vivendes clòniques i unifamiliars. (més…)