Hamlet/Segismundo

Los clásicos llegan a serlo porque logran, no solo conmover y apelar a sus espectadores contemporáneos, sino también a los que vienen después, a los que ya no comparten tiempo, y tampoco espacio, con los creadores. Son obras que contienen verdades o reflexiones interesantes y profundamente humanas y es por eso por lo que, en general, evocan cosas distintas a cada receptor que, inevitablemente, y debido precisamente a esa distancia con el tiempo y el espacio del autor, lo pasa por el tamiz propio de una forma más descontextualizada que las obras contemporáneas. (més…)

Assajar és de covards - (c) Guille Mendia Studio

Assajar és de covards #tardoraedc

Dilluns passat va tenir lloc el segon Assajar és de covards de la temporada. Que no fes la crònica del primer no vol dir que no hi anés (vaig anar-hi), ni que no m’agradés (em va semblar l’aposta més punki, alternativa, postmoderna i embogida que he vist mai en el corral), sinó que em va enganxar a meitat de la meva pausa i, malgrat que crec que hauria estat interessant escriure’n, al final no va poder ser. Així, el primer Assajar és de covards d’aquesta temporada és com un d’aquells happenings secrets i exclusius als que, si no has anat, te l’has perdut però de debó. Un petit miracle en aquest món hiperconnectat i exposat. (més…)

Projecte 92 - (c) Roc Pont

Projecte 92

Les olimpíades de Barcelona 92 va ser un dels punts d’inflexió més importants de la història recent de la nostra ciutat. Hi ha una Barcelona d’abans de les olimpíades i una de després, i fins i tot els que èrem nens o preadolescents a l’època tenim records d’aquella Barcelona d’abans que la tele i els polítics ens van vendre que estava “malament” que era caòtica, bruta, perillosa, que era una ciutat que calia posar guapa. Molta gent, potser fins i tot la majoria, vam comprar aquest discurs de millora i evolució, però potser ja va sent hora de projectar una mirada crítica i menys parcial sobre la cita olímpica i les conseqüències que va tenir sobre la nostra vida actual. (més…)

Els Jocs Florals de Canprosa - (c) David Ruano

El jocs florals de Canprosa

Malgrat que m’he resistit a llegir qualsevol crítica d’Els jocs florals de Canprosa (sempre ho evito abans de veure un muntatge per no crear-me expectatives de cap tipus) aquesta vegada era inevitable anar al Nacional amb la idea que anava a veure una gran obra, perquè moltíssima gent del meu entorn m’havia recomanat amb gran entusiasme el muntatge de Jordi Prat i Coll. I el cert és que el que vaig veure no em va decepcionar en absolut.

(més…)

Estat decepció

Els darrers temps al nostre país han estat una muntanya russa d’emocions en el terreny polític. Després d’uns anys en els que molta gent va creure que el carrer era una eina real per a la transformació de la societat, que els partits polítics eren servidors de la població i que la justícia era cega i justa, va arribar la gran decepció, allò que molts avisaven des del principi: el nostre país (i penso que tots) és poca cosa més que un joc carregat d’interessos personals on molta gent hi té molt a guanyar i a perdre si canvia l’statu quo i, només per això, no està disposada a permetre-ho.

(més…)

L'omissió de la família Coleman - Teatre Romea - (C) Felipe Mena

L’omissió de la família Coleman

Mai abans de dilluns passat no havia vist cap versió de L’omissió de la família Coleman, malgrat que aquesta no era la primera vegada que el text de Tolcachir es feia a Barcelona. Sí que és, però, la primera vegada que es fa en català (en una excel·lent versió de Jordi Galceran), amb el que això suposa per a una obra de teatre amb ADN argentí, però, com ja he dit, jo mai no l’he vist en castellà, així que no podré comparar. (més…)

Àngels a Amèrica - Teatre Lliure - (c) Felipe Mena

Àngels a Amèrica

No seria seriós començar a escriure sobre el muntatge Àngels a Amèrica sense posicionar-me sobre el fet que Belize, un personatge negre, sigui interpretat a l’escenari de la Fabià Puigserver per un actor blanc. Ras i curt: Belize hauria d’haver estat interpretat per un actor negre. (més…)