Assajar és de covards. La Gala 2017 #aedcLaGala

Un mes i un Grec sencer després, ha arribat el moment d’escriure la darrera crònica de la temporada, la que em fa més il·lusió signar, la que no podia deixar d’escriure. Després d’explicar-vos la tancada y les sensacions del dia (o més ben dit de la setmana i el mes) següent, no podia deixar d’explicar-vos com va anar la Gala en si, el motiu de tot plegat, l’estrena dels quatre espectacles inèdits creats en 48 hores de manera col·lectiva dins del Teatre Tantarantana. (més…)

Troyanas - (c) Sergio Parra

Troyanas

Empecemos por lo obvio, por lo que no tiene que ver con lo artístico del montaje pero que no por ello es menos importante, sobre todo cuando el público paga dinero por la entrada: Troyanas no era un buen espectáculo para el Teatre Grec de Barcelona. Y no lo era porque estaba pensado con iluminación lateral y precisaba de una enorme estructura para colgar los focos. Estructura que obstaculizaba la visión a la gente que estábamos en el lateral (que sí, que son las entradas más baratas, pero en ningún sitio decía antes de compralas que tenían visibilidad reducida, que es lo que hay que avisar cuando entre público y acción se interpone un gigantesco andamio) y focos laterales que, básicamente, cegaban a ese mismo sector del público. Ver a los actores de perfil o de espaldas a través de un andamio con una luz roja apuntándome a los ojos no es, desde luego, la mejor experiencia que recuerdo como espectadora, pero, quiero que eso quede claro, esta incomodidad no hizo ni mejor ni peor el espectáculo que vi. (més…)

Fugit - Cia. Kamchàtka - © Sylvie Bosc

Fugit

Fugit és un d’aquells espectacles que com menys en sàpigues abans d’anar-hi, molt millor per tu com a espectador, així que pràcticament només escric per deixar constància que vaig ser-hi, que ho vaig viure i perquè, amb el pas dels anys, no cregui que tot plegat va ser un somni. (més…)

Cine - La tristura - (c) Mario Zamora

Cine

Antes de empezar la función de Cine, cada persona del público recibió unos auriculares inalámbricos. Mientras nos los probábamos y un miembro de la compañía nos explicaba el funcionamiento básico, esa misma persona nos informó de que hacía 9 años que La tristura, una compañía con gran prestigio en el circuito independiente de Madrid, no pisaba Barcelona. Parece mentira que, tan a menudo, los dos centros teatrales más importantes de la Península sean tan impermeables. (més…)

Inflammation du verbe vivre (Des mourants)

No us enganyaré, em fa una mandra infinita escriure ni que siguin dues línies  sobre aquest muntage. I és que després de sentir com perdia el temps ahir al vespre durant gairebé tres hores (dues i quart d’espectacle més mitja hora de parada per un problema tècnic amb les projeccions) penso que ja li he dedicat prou temps a l’ego de Mouawad. (més…)

Utopia - (c) Alfred Mauve

Utopia

Quan vaig descobrir la Companyia Ignífuga l’any 2014 al Maldà amb el seu espectacle La norma de l’extinció vaig escriure: “a partir d’ara no penso perdre de vista la Companyia Ignífuga. Estic del tot convençuda que ens donarà moltes alegries”. Doncs bé, tres anys després puc dir que jo no vaig faltar a la meva promesa i ells han estat sempre a l’alçada de les expectatives. Ara bé, amb Utopia penso sincerament que s’han superat. (més…)

Ventura

Ventura

Explica Cristina Clemente al programa de mà de Ventura que va escriure l’obra gairebé per necessitat després de la mort sobtada del seu pare, per entendre com pot canviar la vida en un instant, no només per les decisions que prenem sinó per l’atzar, per tot allò que no podem controlar. Qualsevol que hagi viscut de prop una mort o una malaltia, o a qui una trucada de telèfon li hagi girat la vida del revés entendrà aquesta sensació. Jo l’entenc perfectament. (més…)

Clean City - (c) Christina Georgiadou

Clean City

Totes les dones de la neteja que he conegut tenien una història personal interessant. Ja fossin migrants o no, el conjunt de circumstàncies que t’empenyen a fer de la neteja la teva feina mai no són fàcils. Netejar és una feina desagraïda i poc reconeguda, molt sovint precària (fins extrems inadmissibles) i, qui sap si precisament per tot això, descaradament feminitzada. Les dones de la neteja són, a tot arreu, un exèrcit invisible que, no només fa que el món funcioni (no és cap exageració), sinó que en coneix les vergonyes potser millor que ningú. (més…)